Clàssics als llibres: Harry Potter

M'ha agradat l'entrada de n'Alba, així que jo també m'uniré. Aqui tenim una altra entrada sobre clàssics en els llibres, aquesta vegada en una saga que segurament tots coneixem bé.

Als llibres i les pel·lícules de Harry Potter apareixen moltes referències a la mitologia grega i romana, per exemple:

-Remus Lupin: El seu nom és una referència a Ròmul i Rem, els fundadors de Roma que varen ser criats per una lloba (una possible referència també al fet que Lupin es pugui transformar en home llop). A més, en el llibre Les Relíquies de la Mort, en el programa de radio “Potter Watch” utilitza el pseudònim Romulus.

-Sirius Black: El nom Sirius és una allusió a la constel·lació Canis Major (“El Gran Gos”). A més, Sirius es pot convertir en un gran gos negre.

-Fluffy, el gos de tres caps que apareix al primer llibre, és una al·lusió a Cerberus, el mateix gos de tres caps que vigilava l’inframon. A la mitologia grega, l’heroi Orfeu adormeix a Cerberus tocant una lira, el mateix que va fer Voldemort/Prof. Quirrell per adormir a Fluffy.

Hagrid també esmenta que va comprar a Fluffy d’un home grec.

-Hermione Granger: El seu nom fa referència a Hermione, filla única de Menelau rei d’Esparta i Helena de Troia a la mitologia grega.

-Minerva McGonagall: El nom de la professora Minerva McGonagall fa referència a Minerva, deessa romana de la saviesa. Normalment se li representa amb un mussol, una possible referència a l’ús de mussols al món de Harry Potter.

-Hermes: Parlant de mussols, el mussol de Percy Weasley s’anomena Hermes. Percy utilitza el seu mussol per enviar correu, una referència al fet que Hermes era el missatger dels déus olímpics.

-Basilisc: El basilisc era una serp gegant que va aparèixer al segon llibre de Harry Potter, La Cambra Secreta. El seu nom prové del grec βασιλίσκος (“petit rei”, encara que el basilisc que apareix a Harry Potter no era petit). Se li considera el rei de les serps, i es diu que pot matar a qualsevol ésser viu amb una mirada.

Encara que el basilisc que apareix al món de Harry Potter és un ésser mitològic, existeix una espècie de sargantana anomenada basilisc comú que es troba a prop dels rius de les selves d’Amèrica del Sud i Central. Se li anomena també Sargantana de Jesucrist perquè és capaç de córrer sobre la superfície de l’aigua.


I aquests son tots els referents classics que conec de Harry Potter. Si en trobo més, els afegiré. Valete, amici!

Clàssics als llibres.

Els referents de la història grecollatina hi són fins i tot als llibres d'ara. En podem trobar un bon grapat de llatinismes, referencies a la mitologia, etc.

A la saga literaria de Cassandra Clare, Caçadors d'ombres, el món dels nefilims està ple de clàssics. Sense anar més lluny, el nom de Magnus Bane és totalment llatí: del adjectiu magnus, -a, -um, que significa gran. Un altre personatge amb un nom, en aquest cas el seu pseudònim, amb aquest origen és el Magister, "el mestre". I tothom que hagi llegit els llibres sap on es coneixen els dos protagonistes: al club Pandemonium, que té el seu origen en el grec i vol dir "tots els dimonis". Un altre grup són els Praetor Lupus, fundat per Woolsey Scott, que es tradueix com "alcalde llop". Però allò que més destaca en la saga són les frases destacades: erchomai (tornaré), facilis descensus averni (el descens al infern és fàcil, de l'Eneida), ave atque vale (salutació i comiat, de Carmina), dura lex, sed lex (la llei és dura, però és la llei), beati bellicosi (benaurats els guerrers, versió propia de beati pacifici), acheronta movebo (mouré els inferns, de l'Eneida), sic semper tyrannis (així sempre els tirans), mea culpa, mea maxima culpa (la meva culpa, la meva màxima culpa), etc.

Però Caçadors d'ombres no és l'únic llibre amb referents: a Inferno, de Dan Brown, "Langdon mai habia escoltat la paraula agathusia...", però ja us ho dic jo què significa: aquesta paraula grega, que prové de agathos y de thusia, significa "bon sacrifici".

Els clàssics ens envolten i estàn esperant que els encontrem, així que a per ells!

Χαιρετε!

El llatí i el grec al món musical

Us presentaré a un grup musical anomenat "Pentatonix". És ben curiós aquest nom, veritat?
Aquesta paraula está composta per: πεντα, -ετης, -ες (cinc) i τονος, ου (corda). Es podria dir que significa: "cinc cordes". El grup està compost per quatre homes i una dona, tots junts canten a capella diverses cançons molt conegudes.
Aquí deixo uns dels seus vídeos i, sincerament, el que més m'ha agradat. Espero que a vosaltres també!

Cançons de Thrice

El grup americà Thrice té una cançó dedicada al mite de Dèdal amb el seu fill, que si algú vol tornar-lo a llegir pot fer-ho aquí. 

I si voleu llegir la lletra aquí està en anglès i castellà.

A més, Thrice té una altra cançó que fa referència al mite: The melting point of wax (el punt de fusió de la cera). Si l'altra era des del punt de vista de Dèdal, aquesta és des del punt de vista d'Ícar:

En aquest link està la lletra en castellà i aquí en anglès.

Ibiza Domo

A la Avda. Isidor Macabich d'Eivissa trobem Ibiza Domo (de la palabra llatina domus, -i que significa casa, hogar), una nova inmobiliaria.

De passeig amb cotxe

Són moltes les marques de cotxe, als noms de les quals trobem referents clàssics; així com el Renault Clio, que fa referència a la musa de la història i de la poesia heroica (en grec Κλειώ) i que significa "fama", així, dota al automovil de celebritat, potència i seguritat.
A més, la marca alemanya Audi pren l'imperatiu del verb audio. Sembla ser que un dels socis de l'empresa inicial amb cognom Horch (que significa en espanyol "escolta") va perdre la postedad de posar el seu cognom a una nova companyia resultant, de manera que es va decantar pel seu equivalent en llatí.
Un altre exemple n'és la marca italiana Fiat, resulta de l'acrònim "Fabbrica Italiana Automobili Torino", però, a més, fa coincidir intencionadament les sigles amb el present de subjuntiu del verb fio, que ens recorda l'expressió bíblica: fiat lux ("que es faci la llum").
Una cosa semblant, però amb la primera lletra de l'abecedari grec, passa amb una altra companyia italiana com Alfa Romeo (Anonima Lombardo Fabbrica Automobili) a la qual posteriorment s'afegeix el cognom del seu propietari.
Per altra banda, la firma sueca Volvo (ara propietat de Renault) pren el seu nom del verb llatí homònim que significa "donar voltes", mentre que una altre filial de la marca francesa, Dacia, fa referència a la província romana corresponent a l'actual Romania.
I la filial txeca de Volkswagen, Skoda es decanta per posar noms romans de dona a alguns dels seus models com Felicia, Fabia, Octavia...

Així podem veure que en l'àmbit automovilístic són molts els exemples, però a més el viatge no ha acabat, CONTINUARÀ...

Oris

Oris és una marca de rellotges suïssos i el seu nom prové del llatí os, oris (boca).

Imatge

Dinosaurus

El nom de les galetes Dinosaurus prové del llatí.

Imatge de les galetes Dinosaurus. Imatge

Coneixem la nostra herència

Els alumnes de segon de Batxillerat al costat de Beatriz Pérez,
professora de Llatí i Grec de l'IES Sa Blanca Dona

Ens complau anunciar que també hem set guanyadors en segon lloc del concurs internacional "Jo conec la meva herència", que té com a objectiu la reivindicació d'un lloc digne per a la Cultura Clàssica, el llatí i el grec en la LOMCE.

El projecte va ser celebrat el passat 14 de febrer, per això la temàtica romàntica del video, que ens ha demostrat que efectivament Amor omnia vincit, de manera que el treball realitzat per tot el grup ha tingut la seva recompensa.

El video es troba a la barra lateral del blog, i aquí teniu unes imatges adjuntes de les publicacions als diaris locals d'Eivissa:

            

               Diari Última Hora, Eivissa

Diari d'Eivissa i Formentera

Concurs Verba Volant

El passat dia dos de març, els alumnes de segon de batxillerat de l'IES Sa Blanca Dona varem ser els afortunats que varen guanyar el premi del programa Verba Volant (cada diumenge a la Radio Nacional d'Espanya). 

Si algú vol sentir el programa pot fer-ho en aquest podcast:

El premi era l'Eneida de Virgili:

Orfeo ed Euridice de Gluck

Aquí tenim un recull d'imatges de l'amor entre Orfeu i Euridice, a més, el video va acompanyat del tema de Gluck "Orfeo ed Euridice", interpretat per Teresa Berganza:

Arribada a Corint, expedició contra Iolcos i mort

Jàson i Medea varen fugir a Corint, on varen viure feliços durant 10 anys i varen tenir dos fills. Pero mes endavant Jàson va deixar a Medea per casar-se amb Creusa (tambe anomenada Glauca), filla de Creont, rei de Corint. Medea, en venjança, va matar a Glauca i als dos fills que havia tingut amb Jàson: Mermer i Feres.

Despres d’aquest incident, Jàson va tornar a Iolcos amb Peleu i els germans Càstor i Pòl·lux en una expedició contra el rei Acast i la seva dona. Varen saquejar la ciutat i Jàson va ocupar el tron. En una altra versió el que ocupa el tron es Tèssal, un altre fill de Jàson i Medea que va aconseguir fugir de la seva mare, donant aixi nom a la regioó de Tessàlia.

Hi ha diferents versions sobre com va morir Jàson. La més coneguda diu que Jàson es va suicidar després de la tragedia que va causar Medea, però una altra versió diu que va morir quan li va caure al damunt un tros de fusta de la nau Argo.

Obtenció del velló d’or i retorn a Iolcos

Quan Jàson va arribar amb els argonautes a la Còlquida, va demanar el Velló d'Or al rei Eetes. Aquest li va dir que li donaria el Velló si aconseguia prendre’l d’un drac que mai dormia. Medea, filla d’Eetes, es va enamorar de Jàson i li va dir que l’ajudaria si tornava amb ella a Iolcos. Jàson va aconseguir agafar el Velló d'Or despres de que Medea utilitzés la seva magia per adormir el drac. Despres Jàson va fugir amb els seus homes, amb Medea i amb el germà d’aquesta, Apsirt.

Els homes d’Eetes els varen perseguir i Medea va matar al seu germà, el va despedaçar i va llançar els seus trossos al mar. El rei Eetes, horroritzat, es va centrar en recuperar els trossos del seu fill mort, donant-li temps a Medea i Jàson per fugir. En una altra versió Apsirt surt en persecució de Medea i Jàson i els alcança a la desembocadura del Danubi. Medea el fa creure que els Argonautes la han raptat i li demana que la ajudi, però resulta ser una trampa i Jàson el mata.

Quan finalment tornaren a Iolcos, Jàson li va donar el Velló d'Or a Pèlies i, amb l’ajuda de Medea, va tramar la mort de Pèlies. Medea va fer creure a les filles de Pèlies que podien tornar-li la joventut al seu pare si el tallaven en trossos i el coïen. Així ho varen fer i varen matar al rei, però Acast, fill de Pèlies, els va expulsar de Iolcos.

Viatge dels argonautes

Poc després d’haver sortit de Iolcos, varen arribar a l’illa de Lemnos, una illa on només habitaven dones. Hipsípila, la reina de l’illa, li va explicar a Jàson que les dones de l’illa havien sigut castigades per la deessa Afrodita per no mostrar-li cap devoció. Afrodita les va impregnar amb un olor tan desagradable que els homes no s’acostaven a elles, unint-se només amb les dones de les illes properes. Les lemnies, en venjança, varen matar a tots els homes de l’illa. Els Argonautes es varen quedar a l’illa durant un temps i es varen unir amb les dones per a que donessin a llum a fills varons abans de seguir navegant per continuar la seva missió. Jàson va tenir dos fills amb Hipsípila anomenats Eubeu i Nemofon.

A continuació van arribar a la Tràcia, on van trobar a Fineu, un endeví que vivia aturmentat per les arpies. Els Argonautes es varen desfer de les arpies i, com a agraïment, Fineu els va revelar que per arribar a la Còlquida havien de creuar les Simplègades, dos grans roques flotants que s’obrien i tancaven, destruint qualsevol nau que intentava passar entre elles. Fineu els va explicar que havien de deixar que un colom passés primer, i si perdia les seves plomes, no podien passar. Així ho van fer, i quan el colom va passar, només va perdre unes quantes plomes. La nau el va seguir i només va perdre part del seu ornament. (Les Simplègades es mencionen també a l’Odissea. Circe li explica a Odiseu que les Simplègades son un dels dos únics camins per retornar a Ítaca, i Odiseu acaba triant l’altre camí, el pas entre Escila i Caribdis.)

Jàson

Jàson fou un heroi de la mitologia grega, cap dels argonautes i espós de Medea. El seu pare fou Èson, rei d'Iolcos, i Polimeda, la seva dona. El seu pare fou rei fins que el seu germanastre Pèlies el va destronar. Una altra versió diu que Èson li va confiar el tron a Pèlies fins que Jàson arribi a la majoria d’edat.

Jàson fou educat pel centaure Quiró. Quan va complir els 20 anys, es va dirigir a Iolcos per recuperar el tron. Vestia d'una forma estranya: portava pell de pantera, dues llances i només portava una sabata. Pèlies, quan el va veure, es va espantar recordant les paraules d’un oracle que li va dir que havia d'anar amb compte amb l'home que només portés una sabata. Pèlies va decidir enviar-lo a complir una dificil missió: viatjar a la Còlquida per trobar el el Velló d'Or.

Aleshores Jàson va fer construir una nau que, en honor del seu constructor Argos, es va dir Argo. Quan va estar feta, i seguint l'ordre rebuda de Pèlies, Jàson va emprendre-hi l'aventura d'anar a cercar el velló d'or, empresa en la qual li van acompanyar cinquanta-cinc herois, coneguts amb el nom d'argonautes (mariners de l'Argo), entre els quals es trobaven Orfeu, Peleu, Teseu, Hèracles, Laertes, Atalanta (l’unica dona de l’expedició) i molts altres.

Poema d'Orfeu i Euridice

Ella fue mi canción inspiradora, 

y la musa raíz de mi canción;

mas la muerte, noctámbulo ladrón,

la arrebató antes de brillar la aurora.

No era mi amor, ni lo es, amor que ignora, 

y al Hades descendí. La persuasión

de mi canto logró su redención,

que cede el Hades si mi canto implora.

“Llévatela a la luz, mas sin volverte 

a mirarla en las sombras, o la muerte

de su destino habrá de apoderarse”.

¡Oh, impaciencia del hombre enamorado! 

Volví los ojos, y me fue arrancado

el corazón al verla evaporarse…

Francisco Álvarez Hidalgo

Atena

Atena és la deesa de la saviesa i de l'artesania, com la ceràmica o el teixit. És més coneguda com la deesa de la guerra estratègica, oposadament a Ares el deu de la guerra bruta. Va ser la protectora de la ciutat d'Atenes, amb diverses construccions en el seu honor com el Partenó, i es anomanada pels romans Minerva.

El origen d'aquest nom és debut al seu naixement: Urà i Gea van advertir a Zeus que Metis tindria un fill que el destronaria. Així dons, Zeus va decidir empassar-se la dona. Poc després, Zeus va tenir un horrible mal de cap; manà a Hefest que li obrís el cap i d'allà sortí Atena, deesa per conseqüent que representa l'intel·ligència. Versions diferents diuen que Hera, molesta perquè Zeus havia tingut un fill tot sol, va crear a Hefest ella mateixa.

Atena va competir amb Poseidó per la cuitat que des d'aleshores encara no s'anomenava Atenes. Cadascú va oferir un regal: Poseidó va fer brotar una font per tal de millorar el comerç i l'accès a aigua; no obstant, aquesta era salada i no potable. Atena va oferir l'olivera, que els ciutadans van acceptar i la varen fer patrona, ja que els hi proporcionava fusta, oli i aliment.

Un mite relacionat amb la deesa té a veure amb la gelosia. Diuen que Aracne va crear un tapis tant bé elaborat que ni la mismíssima Atena no podia superar. Aquesta va baixar a veure-lo en persona i empipada el va destruir. Aracne, davant d'aquet fet atrós decidí suïcidar-se. Atena penedint-se del que havia fet la va tornar a la vida però en forma d'aranya, per tal que pogués continuar teixint i teixint tant com volgués però una obra que ningu mai no admiraria.

Altre mite en que té cabuda Atena va ser a la boda de Tetis i Peleu, on Eris, la deesa de la discordia, l'única divinitat que no estava invitada a tal celebració, va llançar una poma que posava: ''per a la més bella''. Atena, Afrodita i Hera van ser les candidates al títol. Paris, un príncep troià, va ser el jutge gràcies a les poques ganes de decidir de Zeus. Totes tres van intentar sobornar-lo; Atena el va oferir vèncer a totes les batalles i saviesa. Però, finalment, va escogir a Afrodita qui li obsequià amb l'amor d'Helena, que originarà la famosa guerra de Troia.

Cal dir a més que la deesa de la saviesa va estar present a la història d'Heràcles, ajudant-lo en els seus dotze treballs. També ajudà a Perseu contra Medusa, a Aquil·les contra Hèctor i a Odisseu en el seu viatge de tornada.

Els símbols per els que la reconeixem són el casc, la llança, l'armadura, la serp, l'oliva o l'olivera.

Bibliografia

• Èdip
• Èdip
• Creont
• Èdip
• Antígona
• Antígona
• Diccionari de mitologia de Pierre Grimal

Complex d'Èdip

El mite va servir d'inspiració al pare de la psicologia, Sigmund Freud, el qual, a partir de la llegenda, explica que existeix una part de la vida dels nens on aquests senten atracció per la seva mare fins a arribar a odiar al pare per estar casat amb ella. Després d'aquesta etapa, el nen comença a comprendre que està mal tenir rancor cap al seu pare i comença a adoptar característiques del pare mitjançant la identificació.

El retorn a Tebes i la mort d'Antígona

Mentres, a Tebes, l'organització política havia canviat per complet. Quan Èdip és desterrat, els seus fills -Etèocles i Polinices- acorden alternant-se el tron cada any amb l'objectiu de governar els dos per igual. Però això no va ser possible, ja que quan era el torn de Etèocles, aquest es va aprofitar del seu càrrec i va desterrar al seu germà, obtenint d'aquesta manera el poder absolut a Tebes. 

Tot seguit, Polinices arriba a Argos, on es casa amb la filla del rei i comença a organitzar un exèrcit amb el qual atacarà Tebes anomenat " L'expedició dels set", ja que va dividir l'exèrcit en set parts, cadascuna amb un general. En plena batalla, Polinices ataca la zona que protegia el seu germà i s'enfronten a un combat on moren tot dos. Aleshores, Creont decideix no enterrar a cap membre de l'exèrcit que havia atacat Tebes i, per tant, tampoc a Polinices, però Antígona, que sentia un gran afecte pel seu germà, intenta convèncer a Creont per enterrar-lo, ja que els morts que no s'enterraven estaven condemnats a vagar pel món infinitament.

Sense resultats, Antígona tira terra sobre el cos del seu germà simulant així l'enterrament i Creont, com venjança, enterra viva a Antígona, que estava compromesa amb el seu fill, Hemó. Quan aquest s'adona del que ha fet el seu pare amb la seva estimada, intenta matar-lo però acaba suïcidant-se al costat d'Antigona i, la mare d'Hemó i esposa de Creont, al veure al seu fill mort, es suïcida també. Això causa l'absolut penediment per part del rei, que sense voler, ha causat la mort de tota la seva família.

El desterrament i la mort d'Èdip

Després que Jocasta es pengés suïcidant-se i Èdip s'arranqués els ulls, els fills d'aquest decideixen desterrar al seu pare a causa del crim que havia comés per alliberar al regne de Tebes de l'aterradora pesta que havien manat els deus com càstig.

Així doncs, Èdip abandona Tebes amb la seva filla Antígona, que es compadeix del seu pare i decideix acompanyar-lo en el seu viatge i servir-li de guia, ja que, si mal no recordem, ell era cec.

Després d'un llarg camí, arriben a Colonos, on regna Teseu, i aquest els ofereix hospitalitat. Llavors, havent residit un temps a aquest lloc, Èdip escolta un tro el qual ell interpreta com un senyal dels deus que la seva mort s'apropa. Sense comunicar-li a ningú excepte a Teseu, va al bosc on es tomba a una pedra posant-se una vestimenta típica de dol i es tapa amb un llenç -el qual s'utilitzava per als morts-. De sobte, hi ha un terratrèmol on s'obre la terra i Èdip és transportat al món dels morts.

Demèter

Demèter és filla dels titans Cronos i Rea i deessa de la terra, l'agricultura i els cereals, sent una de les deesses gregues més importants. Demèter es representa pujada a un carro i amb imatges de la collita, envoltada de flors, fruita i blat i, qüasi mai, és representada amb un dels seus amants, si no amb la seva filla Persèfone, sent el mite més important d'aquesta deessa.

Persèfone era filla de Demèter i Zeus i , quan aquesta estava recollint flors per el camp, Hades va apareixer i se la va protar a l'infern per ser la seva dona. Quan la seva mare es va adonar del rapte de Persèfone, va començar a buscar-la. Vagant per tots llocs es va trobar a Hècate, que havia sentit els crits de terror de la jove i va portar a Demèter fins a Helios, el déu del sol, ja que podia veure tot el que passava a terra. Aquest li va dir a la dona que la seva filla es trobava en el món dels morts (encara que la versió que ens dona Ovidi diu que la notícia la va donar la nimfa Aretusa).

Estàtua romana de Demèter, s. III Museo del Padro, Madrid

Demèter, quan va escoltar això, va sentir-se tan mal que va portar la sequera i la fam a tothom i no va tornar a l'Olimp. La dona, solitaria i amb aspecte humà, estava asseguda prop d'un pou a Eleusis quan les filles del rei Céleo i la reina Mataneira es van acostar a agafar aigua. En aquell moment, Demèter va dir-lis que uns lladres li havien robat tot el que tenia i les joves la van portar a casa, on va sanar a Demofó, el príncep que acabava de néixer. D'aques manera, la deessa va decidir fer el nen immortal, embolicant-lo amb ambrosia pel dia i posant-li davant el foc a la nit, però Metaneire la va sorprendre fent això i així va haver de revelar la seva veritable identitat. Així va ser com va ordenar als reis a que construissin un santuari en honor a la deessa.

La deessa es va quedar durant un any en el seu nou temple, evitant el contacte amb els altres déus, i com és sabut, res no va créixer a la terra durant aquest temps. Quan Zeus es va a adonar d'això va enviar a Iris per a que parlés amb Demèter i arreglar-ho tot, però va ser dificil de fer-la canviar d'opinió. No es podia fer res per recuperar a Persèfone i el déu missatger, Hermes, va haver d'acudir al seu rescat, però hi va haver una complicació, ja que d'acord amb una antiga profecia del destí qualsevol persona que hagués menjat alguna cosa a l'infern s'hauria de quedar allà per sempre. Hades ho sabia i havia obligat a Persèfone a prendre una magrana.

Finalment, van aconseguir fer un pacte i Zeus va decidir que Persèfone hauria d'estar part de l'any amb la seva mare i l'altra part amb Hades. Quan estigués amb Demèter, el gra creixeria i maduraria, i quan estigués amb Hades, la terra romandria estèril. El principi del període de Persèfone sobre la terra estava associat a la tardor i durava fins al començament de l'estiu, des de la sembra fins a la recol·lecció . Durant el període que passava a l'infern, els mesos de calor feien que la terra romangués estèril. Així doncs, Persèfone estava amb Hades durant els mesos de la tardo i de l'hivern i amb la seva mare en els mesos de l'estiu i la primavera. Així és com aquest mite explica el pas de les estacions.

Informació: Enllaç

Els inicis de la guerra. El judici de Paris.

Aquesta guerra comença amb una disputa que hi ha entre Zeus i Posidó per Tetis, que era la nimfa del mar. Quan ells van assabentar-se de que un oracle preveia que el fill de Tetis seria més poderós que el seu pare, la van juntar amb un mortal anomenat Peleu, però el va rebutjar. Per aquest motiu, Peleu va decidir raptar-la. El que va fer fou que ell va amagar-se en una cova on Tetis solia anar i quan ella entrés, agafar-la, però va voler fugir i per això, es va anar convertint en animals i elements naturals fins que es va convertir en una sípia i va deixar-lo ple de tinta, però Peleu va ser més fort i no la va deixar anar, així que Tetis es va rendir i va cedir casar-se.

Així va esdevenir les noces de Tetis i Peleu, on tots els déus estaven convidats excepte Eris, la deessa de la discòrdia, per això, com a venjança, va llançar una poma d'or enmig del banquet amb una dedicatòria: “per a la més bella”. En aquest moment van entrar en disputa tres deesses que van començar a barallar-se. Aquestes eren Atenas,Hera i Afrodita, les quals van acudir a Zeus per a que digués la seva decisió però ell no es va pronunciar i va decidir que hauría de jutgar l'home més bell de tots. L'elegit fou Paris ( o Alexandre) que era el fill de Príam.

Artemis

Artemis, Diana, és filla de Zeus i Leto i germana d'Apol·lo. És la deesa de la caça i protectora de la juventut, noies, dels animals i dels boscos i descataca per ser verge i odiar als homes. També l'anomenen la deesa de la Lluna. Per temor a Hera, van anar a parar a Delos, on allà va ser possible que la seva mare els donés a llum.

Es representada com una doncella vestida amb una túnica curta, du un arc i unes fletxes, i es acompanyada a vegades d'un cèrvol o d'un gos de caça. Aquet darrer simbolisme representa el mite de Acteó.

Aquet noi, nét de Cadme passetjava amb els seus companys caçadors i els seus gossos quan de sobte es trobà a la deeesa nua que es dispossava a banyar-se en el riu. Les ses nimfes la varen tapar com van poder però la deesa Artemis, ja empipada, va esquitjar aigua Acteó; fet que provocà que aquet es convertís en un cèrvol. Va ser llavors quan el caçador paradogicament és ara el caçat. Els seus gossos el van començar a perseguir fins matar-lo. Hera no va estar d'acord amb tal extrem de ventança per part d'Artemis, que fins que no el va veure mort no va estar tranquila, ja que era el primer home que la veia nua i verge com era es consideraba una aberració.

Altra historieta narra que Euristeo va manar a Heracles matar a un cérvol de cornamenta d'or. Tots dos bessons, Apol·lo i Artemis es sentiren insultats i Heracles, en la seva defensa, alegà que havia estat un mandat.

Sempre està acompanyada d'animals i de les seves nimfes.

Hefest

Hefest és fill de Zeus i d'Hera, també anomenat Volcà. És representat com un home lleig, suat, amb barba, pit descobert i sempre treballant en la farga. Zeus el nomenà el deu del foc i dels treballs manuals.

Treballa com a ferrer dins el volcà Etna, on la seva destressa no té limits, ajudat pels Cíclops; allà fabriquen els raios de Zeus, armes d'herois i qualsevol objecte de metall.

Algunes llegendes diuen que Hera el va engendrar ella mateixa per venjança com Zeus havia fet amb Atena, altres diuen que la seva pròpia mare el va expulsar de l'Olimp per ser deforme i coix. De qualsevol manera, Tetis va ser qui el va criar i a una festa que va acudir a l'Olimp va dur una pedra preciossa que havia fet Hefest. Hera va quedar meravellada i anonadada per qui l'habia fet va demanar a Hefest que tornés amb els deus. Ho va intentar de totes les maneres possibles, fins i tot drogant-lo però Hefest decidit a acabar amb això li regala a la seva mare biològica un tro d'or on una vegada asseguda no es va poder aixecar. Impossant, ara, ell mateix les seves condicions obligà a la seva mare a condecir-li el matrimoni amb Afrodita, la deesa de l'amor.

Però Afrodita li era infidel amb altres deus més importants, com Ares a qui, després de assaventar-se de la seva aventura, va ridiculitzar davant tots els deus capturant ambdós en una red màgica.

Aquil·les

Quan Aquil·les va matar a Hèctor, ja que aquest per venjança va matar a Patrocles, Paris també va decidir venjar la mort del seu germà llançant una fletxa al taló d'Aquil·les. D'aquesta mort es diu que Apol·lo fou el que va dirigir la fletxa cap al taló d'Aquil·les i que així podria ser enterrat juntament amb el seu cosí Patrocles.

Així, cal esmentar la història d'Aquil·les. Aquil·les va nèixer de les noces de Tetis i Peleu. Tetis volia fer-lo immortal així que el va banyar en la llacuna Estigia que conduia a l'Avern. Cada cop que el ficava dins l'aigua el feia immortal però com que l'agafava del taló per a que no caigués, aquesta part del seu cos fou la que va quedar mortal. Per aquest motiu el seu taló, “el taló d'Aquil·les” es diu que és el seu punt dèbil. Hi ha una altra versió que és que Tetis el sumergeix en foc durant tota la nit i després l'untava amb ambrosia, per a les cremadures i fou educat pel centaure Ciró.

Perseu: Un final ben "casual"

Anys després, quan Andròmeda li donà un fill a Perseu, aquests tornaren a Sèrifos, per a rescatar a la mare de Perseu i a Dictis, amagats en un santuari, de les mans de Polidectes. Al rei es negava a creure que Perseu hagués aconseguit complir la tasca que li va encomanar. Però Perseu va treure el cap i va petrficar a Polidectes.

Perseu nombrà rei de Sèrifos a Dictis, germà de Polidectes, i continuà el seu viatge cap a Argos, on es trobava el regne del seu avi Acrisi. Aquest, va presentir que el seu destí s'estava apropant cada vegada més, per tant, va fugir cap a Tesalea, però no aconseguí evitar la predicció de l'oracle. Perseu també va anar cap a Tesalea i es trobaren en uns jocs locals en honor del rei on ell competiria. Durant les proves, un disc llançat per Perseu, va caure sobre el cap d'Acrisi, fent-lo morir.

De volta a Argos, va posar-se al tron del seu avi mort i es va quedar allí a viure feliçment amb Andròmeda, que més tard va donar a llum a cinc fills i una filla. Després de la mort d'aquest, la seva protectora Atenea, el va pujar als cels i el transformà en una constel·lació. També va fer el mateix amb els seus pares i amb Andròmeda. Abans de fer-ho, Atenea va agafar el cap de Medusa i la va posar al seu escut.

La trobada amorosa de Perseu

Durant el seu viatge, Perseu va anar cap a la part oest, a través d'Àfrica fins arribar a Etiopía. Allà es va veure a una bella noia, encadenada a una roca a prop del mar. Era Andròmeda, filla del rei Cefeu, que estaria a punt de ser sacrificada a un monstre marí per arreglar un conflicte amb la mare d'aquesta, Casiopea. Perseu va observar al monstre i va oferir-se als pares d'Andròmeda per matar-lo. Ells acceptaren i a canvi li donarien  el seu regne com a recompensa. Perseu es llançà sobre el monstre i li clavà l'espasa. Uns minuts després, el monstre es va morir.

La boda de Perseu i Andròmeda no va ser tan feliç com ells voldrien. Cefeu ja va prometre a Andròmeda al seu germà Fineu, que en assabentar-se de tot es va posar furiós. Fineu va aparèixer a la ceremonia amb els seus seguidors i provocà una gran massacre. Perseu va treure el cap de Medusa, i Fineu i els seus seguidors es quedaren petrificats.

Ares

Ares, també anomenat Mart, fill de Zeus i Hera, fou el deu de la Guerra que tot el contrari a la deesa de la guerra Atena, ell era violent i agressiu. Vivia a Tracia, un pais semisalvatje amb un clima fort i ric en caballs i ple de ciutats guerreres. Per als grecs era més important la combinació la força i l'intel·ligència que la força brota, això explica que Ares sempre hagi estat derrotat per Atena i no sigui tan venerat.

Si Atenea estratega mesurada,
Ares guerrero de la fuerza bruta,
que ni sigue política absoluta,
ni le rige la ley, sino la espada.

No hay válida razón justificada
que lo lleve a la guerra; la ejecuta
por el puro placer de quien disfruta
ruina, violencia y sangre derramada.

No importa dónde esté, por qué ni cuándo,
combatirá con uno u otro bando
según su voluntad sople, o el viento.

Hijo de Zeus, no alcanzó respeto
ni de él ni de los dioses, simple objeto
de enemistad y de resentimiento.

Mai es va casar però va tenir moltes relacions amoroses amb deeses, nimfes, mortals i va tenir molts de fills.

Afrodita fou el seu primer amor i friut d'aquest amor varen nèixer Deimos i Fobos, el terror i la por. Afrodita estava casada amb Hefest i aquet va ridiculitzar a tots dos amants fent que al final tots dos partiren a llocs diferents.

La majoria d'histories on intervé són guerres. A la Guerra de Troia va combatre amb els troians però com no l'importen els bàndols a vegades ajudava als aqueos. Altra historieta va ser quan va estar capturat en una vasija durant 13 mesos per els messons Oto i Efialtes. Artemisa el va poder rescatar utilitzant la seducció i com a conseqüència els germans es maten entre ells.

Es representa amb un casc de guerra, un elm d'or, escut, una llança i es cobreix amb una armadura de bronce.

Hermes

Hermes és fill de Zeus i de la ninfa Maia. Tenia moltes funcions, com missatger dels déus, guia de les ànimes dels morts al infern, era simbol de la prosperitat entre els humans i protector dels viatgers, mercaders i lladres. Era un déu enginyós, destre i astut, amb aspecte de jove amb una barret alat i unes sandàlies també alades, que li donaven la increible capacitat de volar. A la mà portava una vara que li servia per fer màgia o per hipnotitzar a la gent.

Hermes lligant-se les sandàlies, François Rude

Després del seu naixement, Hermes va inventar un instrument muscial, la lira, tensant cordes sobre la closca d'una tortuga. Aquella mateixa nit, va robar 15 de les vaques d'Apol·lo i les va portar al Peloponès, sense deixar cap rastre, i va sacrificar dues d'elles per donar-se-les als déus. Mentres tant, Apol·lo el va buscar i el va trobar, gràcies a un pastor que va veure al bebé, i Hermes, davant aquesta traició, el va convertir en basall dels déus. Hermes afirna no haver robat el bestiar d'Apol·lo, però van anar a parlar amb Zeus i van arribar a l'acord de fer un intercanvi: Hermes es quedava amb el bestiar d'Apol·lo i ella amb la lira que va inventar el nen.

Com tots els déus, Hermes també va tenir molts de romanços: de la relación amb una nimfa va tenir al seu descendent, el déu Pan; va tenir també un romanç amb Afrodita del qual va néixer el bell Hermafrodito, que després va adquirir trets femenins i, entre altres, Apenosien, que al principi era massa ràìda per a ell però que al final va ser superada després d'ahver escapat una vegada.

Hermes va ajudar a molts déus, ja que aquestos, d'una forma o d'una altra, necessitaven l'ajuda d'aquest. Per això, quan la nimfa Io, una de les amants de Zeus, va ser atrapada per Hera i vigilada pel gegant de cent ulls, Argos Panoptes, el déu del cel va ordenar a Hermes que la rescatés i ho va fer dormint al gengat amb histìories i cançons, tallant-li el cap, llavors, amb una espasa amb forma de mitja lluna. Els ulls del gengat van ser posats a la cua del paó, símbol de la deessa Hera. 

El déu missatger també va ajudar a Perseu a matar a la gorgona Medusa, donant-li les seves sandàlies alades i la falç de Zeus i, guiant-lo a l'infern.

Informació: Enllaç i Enllaç

Hades

Hades és el déu de la mort, dels inferns. Aquest és fill de Cronos i Rea i, com els seus germans Zeus i Posidó, que tenien el poder sobre el cel i el mar respectivament, ell ho tenia del món que no es veia, el món del subsòl, fosc i ombrívol. 

Després de la mort, les ànimes dels morts arribaven fins al limit d'aquest regne amb Hermes, el misstager dels déus, i Caront, el barquer de Hades, s'encarregava de portar les ànimes en la seva barca a través de les aigües de la llacuna Estigia, que separava el món dels morts del dels vius i, portar-les a Hades. Però Caront només condüia a les ànimes que portessin una moneda anomenada òbol i si el mort no la portava l'ànima d'aquest vagaria per la terra sense descans. En arribar a Hades, els morts es sotmetien al judici de tres personatges: Minos, Radamantis i Eaco i la majoria quedaven desposseïts dels seu cos, la seva sang i les seves emocions, sense saber res d'aquest nou món per a ells. I també bevien del pou de Letos per a que perdessin  la memòria de la seva existència terrenal.

No hi havia sortida possible de l'infern i, qualsevol que intentés fugir es convertia en presa del terrible dos de tres caps: Cèrber. No obstant, només uns pocs van poder visitar l'infern i sortor d'ell vius, com és l'exemple d'Hèracles, que com un dels seus Dotze treballs va haver de carregar amb Cèrber. Un altre va ser Orfeu, rescatant al seu amor Eurídice; Odisseu va anar a consultar el seu futur al viden Tiresies, que estava a l'infern i Enees va anar per parla amb l'ànima del seu pare, entre altres.

El raptde de Persèfone, Bernini

Un dels mites d'Hades és amb Persèfone. Aquesta és filla de Zeus i Dèmeter, aixó doncs, neboda d'Hades. El déu de l'infern s'havia enamorat d'ella i una dia, quan la jove estava recollint flors en companyia de les seves ninfes, agafant un narcís, el terra es va obrir i va aparèxier Hades i la va raptar. Al ser un rapte està clar que ha set sense la volutant de la jove, però Virgili ens explica que Persèfone sentia el desig de ser raptada pel déu i es va lligar en un pacte d'amor. D'aquesta manera, la jove es va convertir en la deessa dels inferns. Però Dèmeter, la mare de Persèfone, va començar un viatje per trobar a la seva filla, durant els quals, la terra es tornava estèril, ja que la dona estava trista. Així va ser com Zeus li va demanar a Hades que retornés a la jove a la seva mare, però això ja no era possible, per què va menjar un gra de magrana estant a l'infern i si qualsevol persona donava un mos de qualsevol producte del inframón es tenia que quedar encadenat a ell per sempre. Però Zeus volia arrelgar aquesta situació i li va dir al seu germà que Persèfone passés la mitad de l'any amb la seva mare i l'altra mitad de l'any a l'infern amb ell, a canvi de que Demèter tornés a germinar la terra. I així ho va fer.

El mite explica que l'origen de la Primavera és a causa d'aquest rapte, ja que quan Persèfone és portada als inferns, les flors van morir, però quan torna, les flors reneixen per l'alegria que els causa la tornada de la jove. Com la presència de Persèfone a la terra es torna cíclica, el naixement de les flors també ho fa. D'altra banda, durant el temps en què Persèfone es manté allunyada de la seva mare, Demèter, la terra es torna estèril i sobrevé la trista estació de l'Hivern.

Informació: Enllaç, Enllaç

Apol·lo

Apol·lo és considerat una de les divinitats més importants. Era fill de Zeus i Leto i germà bessó d'Artemis. Diuen que Hera, per evitar que Leto donés a llum, va segrestar a Ilítia la deesa dels parts; però la seva germana Artemis que havia nascut un dia abans va ajudar a la mare a parir a l'illa de Delos.
Hera no va tenir a prou que va anar enviant a diferents personatjes, per tal de matar la mare, que Apol·lo va detenir com la serp Pitó, la qual mata amb l'arc i les fletxes que li dona Hefest, i el gegant Ticio, a qui Zeus envià al Tàrtar on cada dia uns voltors li menjaven el fetge.


Una de les seves aventures amoroses amb dones destaca la de Dafne, una bella nimfa. Apol·lo es burlava de Cupido per jugar amb fletxes, així que aquet, enfadat, li va llançar una fletxa de daurada causant un amor incondicional per la nimfa i a Dafne una de plom, tal que provocà un fort sentiment de rebiug cap a ell. Después d'una llarga persecussió, Dafne va rogar ajuda i la van transformar en un arbre de llorer.

No obstant, també és famós per haber tingut relacions amb homes. El més important fou Jacint, un príncep espartà. Producte de la gelosia de Cèfir, Jacint va morir a causa d'un llançament de disc. La ira d'Apol·lo fou tal que que el va convertir en un vent que ningú veria ni tocaria. De la sang de Jacint va ser creada una flor que porta el seu nom.

A més dels amorets, era el cap de les Muses i patró de la música i la poesía, organitzant múltiples festes amb Baco.


Apol·lo és el deu de la bellesa, la perfecció, l'armonia, la naturalesa, les herbes i protector de pastors, mariners i arquers; però sobretot és reconegut com 'el deu del Sol', al igual que la seva germana de la Luna.
A les obres d'art és representat com un home jove, nu i sense barba i els seus tributs solen ser el arc, les fletxes, la corona de llaurel, la lira i un mant a vegades. Els seus símbols són la serp i el voltor.

. 

Afrodita

Afrodita, en la mitologia grega, és la deesa de la passió, la sexualitat, la bellesa, la lujuria... encara que sempre se li atribueixi ''la deesa de l'amor''. El seu nom prové de Aphros 'escuma'. També és anomanada Venus per als romans.

Conta la mitologia que va nèixer de la escuma de la mar quan Cronos li va tallar els genitals a Urà. Una vegada va sortir del mar, els vents Céfirs la varen guiar a la morada dels inmortals.

Afrodita ha estat protagonista de numeroses històries. Primer, Zeus la va casar amb Hefest, el deu del foc, el més lleig que hi havia, encara que ella estava enamorada del deu de la guerra  Ares. Apol·lo un dia va ser testimoni de la infidelitat de la deesa i ho va voler comunicar a Hefest. Aquest, dissimulant, es va anar a treballar com cada dia. En plena escena amorosa van ser empressonats en una red màgica, i el seu marit va anar a avisar a tots els deus per a ridiculitzar als amants encara més; finalment tots dos van fugir.

Afrodita és coneguda per les seves maldicions ja que maleïa a tota aquella que es creia més guapa o es burlava d'ella i quan alguna seduïa a Ares. També era perillosa, si tenim en compte el desastre que va causar per la famosa poma de la discordia, culminant amb la guerra de Troia on ajuda a Paris, a qui ha escogit com la deesa més bella, segons la etiqueta de la poma.

La simbologia que la distingueix és la petxina de vieira, la nuesa, les palomes les quals tiren del seu carro, el dofí, el cigne, el mirall i el mirte.

Destacam el quadre de Botticelli, 'El naixement de Venus'

L'Orfisme

Orfeu de Gustave Monreau, 1865

El descens d'Orfeu al regne dels morts es va convertir en el punt de fuga d'un complex moviment místic, els òrfics. Segons ells, en el mite es trobaven tots els detalls per cartografiar els dominis d'Hades, i, per tant, per escapar de la pesada mort en què creien els grecs. Així, la iniciació en els misteris òrfics havia de consistir a desentranyar claus i missatges ocults en les narracions mítiques que pul·lulaven al voltant d'Orfeu, amb l'objectiu d'obtenir una agradable immortalitat.

Per aquest motiu potser fossin els primers a creure en una possible transmigració, reencarnació, de les ànimes, la qual cosa també assumirien els pitagòrics i, en certa mesura, Plató.