Orfeu i Eurídice. Descens a l'inframón

Orfeu davant de Persèfone i Hades
Crater atenès. Segle IV a. C.

No se sap ben bé quan, però és de suposar que a la tornada del seu viatge amb els argonautes, Orfeu es va casar amb Eurídice, una bella Dríade, és a dir, una nimfa dels boscos. El seu apassionat amor és un dels mites més bells dels existents. Segons la llegenda, un dia caminava passejant Eurídice en companyia d'un grup de Nàiades quan una serp la va mossegar al turmell: en només uns segons la noia va morir enverinada mentre pensava en el seu estimat. Quan va descobrir el cos sense vida de la seva dona, embogit d'angoixa i tristesa, Orfeu va decidir anar a buscar-la al mateix regne dels morts. 

Després de travessar la llacuna Estígia es va endinsar pel món de les ombres fins a arribar davant els reis del desolat lloc, la misteriosa Persèfone i el tenebrós Hades, i per a ells va cantar amb la seva lira implorant per la vida de la seva estimada. (Tal i com ho explica Ovidi en el llibre Metamorfosis)

Mai s'havia escoltat un cant tan bell en el regne dels morts. Portada de mà en mà pels ressons de les ombres, la súplica d'Orfeu va arribar fins a l'últim racó del regne d'Hades i, per un instant, el temps mateix es va aturar: Sísif, condemnat a pujar una roca per tota l'eternitat va conèixer un moment de descans, l'àguila que dia rere dia li arrencava el fetge a Prometeu va frenar la seva macabra pitança, també va deixar de rodar l'ardent roda en què estava encadenat Ixió des de temps immemorials, Tàntal va deixar de sentir aquella set implacable que l'obligava a perseguir la sempre esmunyedissa aigua i al so de les seves paraules fins a les mateixes ànimes sense vida van vessar llàgrimes.

Orfeu treu Eurídice del regne dels morts
de Jean-Baptiste-Camille Corot (1861)

I tan bell va ser el cant d'Orfeu, i tan estripada va ser la seva súplica d'amor que Hades, déu i senyor dels morts, l'invisible, al qual mai un mortal cridava pel seu nom per no despertar la seva ira, va fer cridar Eurídice perquè tornés amb el seu estimat al món dels vius.

No obstant això, potser perquè ho veia impossible, li va imposar una condició al poeta. Passés el que passés, Orfeu no havia de veure la cara de la seva dona fins que tots dos sortissin dels seus dominis. I així es van posar en camí els dos enamorats, l'un davant de l'altra, i en silenci van recórrer valls i pendents envoltats per la freda boira de la mort fins que, quan estaven a punt d'arribar a la superfície, Orfeu es va girar per veure si Eurídice l'acompanyava i a l'instant una irresistible força va tornar a portar al seu amor per segona vegada.

Desesperat va córrer de nou a la vora de la llacuna Estígia, però Caront es va negar a tornar-li a ajudar a creuar les aigües que porten al més enllà. Per set dies i set nits li va suplicar al inclement barquer, alimentant-se només del seu insuportable dolor, però aquesta vegada tot va ser inútil i despullat de tota esperança Orfeu va abandonar els confins de la mort per refugiar-se a la part alta de l'elevat Ròdope, on ni tan sols el vent va poder fer callar el seu cant.